Fitoplàncton
Recursos
Què és el plàncton?
la paraula plàncton ve del grec i significa “errant”, “a la deriva”. Entenem per plàncton el conjunt d’organismes aquàtics que, tot i que alguns poden tenir una certa capacitat de moviment, no poden sobrepassar el moviment dels corrents marins, i per tant són arrossegats per ells. Està format per una gran diversitat d’organismes de mides i formes diferents que realitzen diferents funcions dins l’ecosistema marí. Tots ells són el motor de la vida a l’oceà.
La paraula plàncton ve del grec i significa “errant”, “a la deriva”. Entenem per plàncton el conjunt d’organismes aquàtics que, tot i que alguns poden tenir una certa capacitat de moviment, són arrossegats pels corrents i no els poden vèncer. El plàncton el componen un elevat nombre d’organismes, amb una gran diversitat de mides* i formes, que pertanyen a diferents grups taxonòmics i que tenen diverses funcions dins l’ecosistema marí. Això, de vegades, en dificulta la seva classificació ja que apareixen conceptes que es solapen i poden generar confusió. Així, doncs, un cianobacteri és taxonòmicament un bacteri i segons el seu rol ecològic és fitoplàncton. Quin batibull! De moment no emboliquem més la troca i us convidem a que aneu coneixent els grans grups d'organismes que conformen el plàncton marí i que conjuntament són el motor de la vida a l’oceà.
*Les il·lustracions no mantenen les relacions de mida entre elles.
Sortir
Protozous
Bacterioplàncton
PlànctON
Virioplàncton
Processos
Zooplàncton
¿Què és el plàncton?
Castellano
Inici
Cocosfera de
carbonat ¿Cat?
Produeix el seu propi aliment (productor primari).
Unicel·lular
1µm
Emiliana huxleyi
Coccòlits de carbonat
COCCOLITOFORALS
Emiliania huxleyi
Format per una sola cèl·lula, que pot ser procariota (sense nucli diferenciat) o eucariota (amb nucli diferenciat). Sovint poden formar colònies de cèl.lules amb una certa divisió de les seves funcions.
Enrere
Autòtrof
Les coccolitoforals són microalgues unicel·lulars planctòniques, amb un cicle de vida complex, quasi exclusivament marines, que tenen la característica de produir plaquetes de carbonat de calci, els coccòlits, que embolcallen el seu cos tot formant una coberta externa, la cocosfera. Les coccolitoforals són molt interessants des del punt de vista biogeoquímic pel que fa al cicle del carboni, ja que a curt termini, la formació dels coccòlits desprèn diòxid de carboni (CO₂), mentre que a llarg termini, el carboni dels coccòlits sedimentats pot quedar immobilitzat en el fons marí.
Emiliania huxleyi és la més nombrosa i ubiqua d'aquestes microalgues calcàries. És quasi esfèrica i sol mesurar entre 5 i 6 µm de diàmetre. Les cèl·lules produeixen alquenones, lípids que s’utilitzen com a biomarcadors de temperatura i són d’interès en paleoclimatologia. També poden formar grans proliferacions que donen a l'aigua un color blanquinós-turquesa i que es poden arribar a veure des de l’espai, en imatges per satèl·lit. Els sediments del mar Mediterrani són molt rics en restes de coccòlits, essent els d'Emiliania huxleyi els més abundants (gairebé un 80 % del total).
Català
Durante toda su vida pertenece al plancton
Escala comparativa
Fons
marí
MOD
Fitoplàncton
Virus marins
Compostos orgànics
La Matèria Orgànica Particulada són restes de plàncton, o agregats d’organismes. Una part és usada per altres organismes i l'altra sedimenta al fons marí.
Hostes
La Matèria Orgànica Dissolta prové de l'activitat del plàncton i és font d'aliment dels bacteris.
Bacteris
Els virus marins són agents microscòpics acel·lulars (tipus de vida sense estructura cel·lular) que només poden replicar-se dins les cèl·lules d’altres organismes. Els virus estan formats per molècules d’ADN o ARN que es troben dins d’un recobriment (càpsida) format per proteïnes. En infectar una cèl·lula, utilitzen la maquinària cel·lular d’aquesta per sintetizar els àcids nucleics i les proteïnes necessàries per formar nous virus.
O2
Virioplàncton
MOP
Infecten tot tipus d’organismes del plàncton, i també els organismes del nècton i del bentos. En el procés d'infecció i generació de nous virus s’alliberen substàncies al medi com són matèria orgànica dissolta, font d’aliment de bacteris, i detritus particulats. Una part del detritus pot ser utilitzada per altres organismes, mentre que una altra, més petita, sedimenta i queda immobilitzada al fons marí.
Compostos orgànics
Depredadors
La Matèria Orgànica Particulada són restes de plàncton, o agregats d’organismes. Una part és usada per altres organismes i l'altra sedimenta al fons marí.
Font d’energia i nutrients
Ciliats
Tintínnids
Emissions
Protozous
Amb la seva activitat metabòlica excreten matèria orgànica dissolta, font d’aliment de bacteris, i detritus particulats. Una part del detritus pot ser utilitzada per altres organismes, mentre que una altra, més petita, sedimenta i queda immobilitzada al fons marí. Els seus principals depredadors són el zooplàncton i altres protozous. Els virus els poden produir infeccions.
Flagel·lats
Ciliats
Virioplàncton
(Infecten)
Són organismes d’una única cèl·lula (unicel·lulars) que presenta un nucli diferenciat (eucariotes) i que en general s’alimenten d’altres organismes (són heterotròfics), és a dir, són protists sense cloroplast. Les seves preses són molt variades: altres protozous, espècies del fitoplàncton, bacteris. Alguns són paràsits, i d’altres, com la Myrionecta, son mixotròfics, és a dir, poden produir el seu propi aliment a través de la fotosíntesi, que fan amb cloroplasts retinguts de les preses, i també alimentar-se d’altres microorganismes.
Durant la fotosíntesi s’allibera oxigen al medi.
O2
Preses
Per fer la fotosíntesi i produir matèria orgànica utilitzen l'energia de la llum, aigua i CO2, i els nutrients del medi.
Foraminífers
Nitrogen Fòsfor
Llum CO2
Les diatomees són microalgues (mesuren de 2 a 200 μm de llarg) eucariotes, unicel·lulars i fotosintètiques. Estan presents en tots els ecosistemes aquàtics i són responsables d’un important percentatge de la producció primària marina. Es caracteritzen per tenir una estructura externa (el frústul) formada per dues teques de sílice (valves) que encaixen una amb l’altra com una caixa. La forma d'aquesta “capseta de vidre” divideix aquests organismes en dos grans grups: diatomees cèntriques (amb simetria radial o multipolar) i diatomees pennades (amb simetria bilateral). L'ornamentació del frústul pot arribar a ser una veritable obra d'art de la natura. Les diatomees poden ser planctòniques o bentòniques, associades a un substrat; també poden ser solitàries o formar colònies. Les diatomees cèntriques del gènere Chaetoceros són un exemple d'organismes formadors de colònies. Cada cèl·lula presenta unes estructures denominades “quetes” que permeten que les cèl·lules “s'enganxin” les unes amb les altres formant llargues cadenes. Hi ha una gran diversitat de diatomees i poden ser molt abundants en ambients rics en nutrients i fortament hidrodinàmics, com en general ho són la majoria de zones costaneres.
50 µm
DIATOMEES
Chaetoceros didymus
Chaetoceros didymus
Frústul de sílice
Frústul de
silicat ¿Cat?
5 µm
Durante toda su vida pertenece al plancton
Teca de cel·lulosa
Les dinoflagel·lades són microorganismes eucariotes unicel·lulars, molt abundants als oceans i n’hi ha per tots els gustos, de formes arrodonides, fusiformes, aplanades, amb expansions... La majoria es troben com a cèl·lules aïllades, algunes formen cadenes i, unes poques, pseudocolònies. Presenten estratègies alimentàries ben diverses: fotosintètiques, heterotròfiques, mixotròfiques i, fins i tot, poden ser simbionts (com les zooxantel·les dels coralls). Tenen cicles de vida complexos que alternen fases de vida activa (al plàncton o al bentos) i inactiva (formen “quists”, o llavors, que resten al fons marí i germinen en condicions ambientals favorables).
El seu nom ve del grec dinos (girar) i del llatí flagellum (fuet), i és que es caracteritzen per nedar gràcies als seus dos flagels: el transversal, que genera un moviment rotatori, i el longitudinal, que funciona com a timó i propulsor. Això els permet migrar: de dia es desplacen amunt i, de nit, avall de la columna d’aigua. Quan assoleixen elevades abundàncies poden fer canviar el color de l’aigua i donen lloc a les proliferacions conegudes per marees roges. Algunes espècies, com l’Alexandrium minutum, sintetitzen compostos tòxics per als humans o altres organismes; per tant, les seves proliferacions són tòxiques.
Teca de cel·lulosa ¿cat?
DINOFLAGEL·LADES
Alexandrium minutum
Alexandrium minutum
Flagel
Els flagel·lats heterotròfics són protozous (protists sense cloroplast) que s'alimenten de bacteris planctònics. Representen una baula clau que connecta la producció bacteriana amb nivells tròfics superiors, i que allibera nutrients inorgànics que seran utilitzats pels productors primaris. Els flagel·lats heterotròfics són petitíssims (< 5 µm) i tenen un o dos flagels que fan servir per moure's i “caçar” bacteris. Es troben al plàncton marí en abundàncies al voltant de 1000 cèl·lules per mil·lilitre i per microscòpia tenen, tots ells, un aspecte similar. Tanmateix, estudiant la diversitat microbiana amb tècniques moleculars, s'ha vist que comprenen moltes espècies diferents, de grups taxonòmics distants, i sovint desconegudes. Fa una dècada, fent servir una nova manera d'aïllar utilitzant una sola cèl·lula com a inòcul, es va cultivar i descriure una nova espècie, Minorisa minuta. És un flagel·lat heterotròfic dels més petits coneguts, només mesura 1,4 µm de diàmetre i té un sol flagel. Tanmateix, és un depredador considerable que pot menjar 7 bacteris en una hora. Minorisa minuta és força important en sistemes costaners però no tant en les vastes extensions oceàniques, on trobem altres espècies dominants.
FLAGEL·LATS HETEROTRÒFICS
Minorisa minuta
Heteròtrof
Minorisa minuta
S'alimenta de matèria orgànica produïda per altres organismes, adquirida per depredació, osmotrofia o parasitisme.
1 µm
Tentacles
Urticants ¿Cat?
Holoplàncton
Aurelia aurita
Organisme format per més d'una cèl·lula.
5 cm
Pluricel·lular
Aurelia aurita
Les meduses són invertebrats marins i formen part del plàncton gelatinós. Les més conegudes pertanyen al fílum Cnidaria, que inclou també els coralls, les anemones i les gorgònies. Les espècies d'aquest grup tenen cèl·lules urticants anomenades cnidòcits, distribuïdes per tot el cos amb la funció d’alimentació i defensa.Estan compostes per un 95% d'aigua i en la majoria d'espècies el cos està dividit en dues zones: l’ombrel·la i els braços orals i/o tentacles, el nombre i la longitud dels quals varia entre espècies. La majoria de meduses (p. ex. Aurelia aurita) presenten un cicle de vida amb dues fases, planctònica i bentònica, amb reproducció sexual i asexual.
Aurelia aurita (medusa comuna o lluna) habita les aigües costaneres i de poca fondària. A les costes de la conca Mediterrània s'observa, generalment, cap al final de la primavera i a l'estiu. A la costa catalana la seva presència ha disminuït al llarg dels anys, essent actualment molt poc freqüent. És una espècie de baixa capacitat urticant per a l'ésser humà.
Més informació:
El cnidòcit és una càpsula de doble paret de queratina amb un arpó enrotllat en el seu interior que conté el verí. La càpsula presenta un cili exterior anomenat cnidocili que actua com un gallet per a provocar l'obertura de la càpsula i el tret de l'arpó.
Cicle de vida: a l'estadi adult es diferencien mascles i femelles. Fruit de la reproducció sexual es forma una larva anomenada plànula, petita i ciliada, que es fixa al substrat per generar els pòlips que conformen la fase bentònica. Els pòlips es reprodueixen de manera asexual generant més pòlips i, a través del procés d’estrobilació, generen les èfires, o meduses juvenils, de fase planctònica que creixen fins a formar els individus adults i així torna a començar un nou cicle.
Meroplàncton
Tentacles urticants
MEDUSES
Aurelia aurita
Forma part del plàncton durant tot el seu cicle de vida.
Forma part del plàncton només en una part del seu cicle de vida, després formarà part del nècton o del bentos.
Vitel
ICTIOPLÀNCTON
Larva de Sparus aurata (Orada)
Pluricel·lular
Organisme format per més d'una cèl·lula.
1 mm
Larva de Sparus aurata
Les primeres fases de vida (ous i larves) de la major part dels peixos són planctòniques i constitueixen el que anomenem ictioplàncton. Normalment, les femelles adultes alliberen al medi una gran quantitat d’ous, de vegades milers, d’aproximadament un mil·límetre de diàmetre, que posteriorment són fecundats pels mascles. Després de l'eclosió, les larves, d’uns 2 mil·límetres, s’alimenten de les restes de vitel de l’ou i, més tard, d’altres organismes planctònics com ara els juvenils de copèpodes. Alhora, les larves són depredades per diferents organismes, com meduses o peixos adults. Les larves de peixos tenen unes formes fascinants, molt diferents de la forma dels adults, ja que estan adaptades al medi planctònic en el qual viuen. Solen romandre en el plàncton uns dos mesos, tot i que el temps varia en funció de cada espècie. En aquests estadis la mortalitat és molt elevada, i només uns pocs individus del miler de larves nascudes arribaran a la fase adulta! Per això, és important conèixer la biologia larvària, el paper que juguen a la xarxa tròfica marina i com els canvis en el medi afecten la seva supervivència. Aquest coneixement és essencial per a una correcta gestió pesquera.
Les larves d’orada es troben al plàncton a la tardor, quan es reprodueixen els adults, prop de costa.
S'alimenta de matèria orgànica produïda per altres organismes, adquirida per depredació, osmotrofia o parasitisme.
CILIATS - TINTÍNNIDS
Dictyocysta mitra
Els ciliats són microorganismes eucariòtics unicel·lulars generalment planctònics que mesuren entre 10 i 200 µm, i es troben tant als oceans com als rius i als llacs. Es caracteritzen per tenir cilis, que són estructures semblants als pèls, que envolten la cèl·lula total o parcialment. Aquests cilis els serveixen per desplaçar-se, crear corrents i portar les preses a la “boca” (el citostoma). La seva forma pot ser esfèrica, el·lipsoïdal, cònica o cilíndrica. Els ciliats són el lligam entre els microorganismes més petits de la xarxa tròfica (bacteris, flagel·lats i microalgues) i els nivells tròfics superiors, ja que són consumits pel zooplàncton (copèpodes) i aquest pels peixos. Tintínids El tintínids, com Dictyocysta mitra, són ciliats que es caracteritzen per desenvolupar una closca (lorica) al voltant de la cèl·lula, la qual pot tenir formes que van de còniques a rectangulars. Aquesta, en alguns tintínids és transparent i en d’altres és opaca, ja que s’hi enganxen partícules inorgàniques i a vegades plaques de coccolitoforals. Acostumen a ser grans, mesuren entre 50 i 200 µm. Al mar Mediterrani poden arribar a assolir concentracions de fins a 500 i 2000 cèl·lules per litre a la costa i de 100 a 500 cèl·lules per litre a mar obert, essent més abundants a les aigües superficials que en fondària. S’alimenten de preses més petites, com ara flagel·lats heterotròfics i fitoplàncton. Es reprodueixen per bipartició, i per fer-ho, surten de la lorica, es divideixen en 20 minuts i cada nova cèl·lula fabrica la seva pròpia lorica. Aquests tintínids són consumits pel zooplàncton.
10 µm
Dictyocysta mitra
Closca de
carbonat ¿Cat?
Closca de carbonat
Pseudoalteromonas sp.
Bacterioplàncton
BACTERIS HETEROTRÒFICS
Pseudoalteromonas sp.
Durante toda su vida pertenece al plancton
A l’oceà hi ha una gran abundància de bacteris, entre mig milió i un milió per mil·lilitre. La funció principal dels bacteris heterotròfics consisteix a degradar la matèria orgànica que han produït els altres organismes. La degraden i la mineralitzen transformant-la en diòxid de carboni (CO₂). En concret, a Pseudoalteromonas li agrada créixer adherit a partícules de matèria orgànica i, a vegades, és arrossegat amb la partícula cap al fons del mar mentre l’està degradant. Aquests organismes tenen un genoma molt gran, amb molts enzims (moltes “eines” moleculars) per tal de degradar molts tipus de compostos diferents. Això fa que siguin uns dels bacteris més grans que hi ha (una mica com les navalles suïsses que poden fer de tot). També poden créixer a molta velocitat (es poden arribar a duplicar dos cops per dia), però en ser tan grans, també els és difícil escapar-se dels depredadors del món microbià, per exemple els flagel·lats heterotròfics com ara Minorisa. També produeixen moltes substàncies que utilitzen en la “guerra química” contra altres bacteris, i que tenen interès biotecnològic. Ah, i tenen un flagel al final del seu cos allargassat. El flagel es mou circularment i empeny el bacteri cap endavant, a unes velocitats enormes… pot arribar a 400 cops la seva llargada per segon, talment com si una persona nadés a 1500 km per hora!
Holoplancton
ADN
Els virus marins són les entitats biològiques més abundants que hi ha a l’oceà. En un mil·lilitre en podem trobar fins a 10 milions i en tot l’oceà 1030. Infecten tots els éssers vius, des de balenes a bacteris, essent aquests darrers els seus hostes preferits, ja que són molt abundants (1 milió per mil·lilitre). Per tant, la proporció més gran de virus marins són bacteriòfags (menjadors de bacteris) i de doble cadena d’ADN (encara que també se’n troben d’ARN), pertanyents a les famílies de Myoviridae, Podoviridae i Siphoviridae. Es considera que els virus contenen el més gran reservori de diversitat de l’oceà. Tenen un paper cabdal a les xarxes tròfiques microbianes, lisant els seus hostes i alliberant el contingut cel·lular ric en matèria orgànica i nutrients, que passarà a la columna d’aigua i serà aprofitat per altres bacteris i/o microorganismes fotosintètics per créixer. Per tant, els virus tenen un paper important en el control de l’abundància i diversitat de les comunitats microbianes així com en els cicles biogeoquímics a l’oceà.
Miovirus
Bacteriòfag
Virus que infecta exclusivament bacteris.
VIRUS MARINS
Miovirus
100 nm
Els ciliats són microorganismes eucariòtics unicel·lulars generalment planctònics que mesuren entre 10 i 200 µm, i es troben tant als oceans com als rius i als llacs. Es caracteritzen per tenir cilis, que són estructures semblants als pèls, que envolten la cèl·lula total o parcialment. Aquests cilis els serveixen per desplaçar-se, crear corrents i portar les preses a la “boca” (el citostoma). La seva forma pot ser esfèrica, el·lipsoïdal, cònica o cilíndrica. Els ciliats són el lligam entre els microorganismes més petits de la xarxa tròfica (bacteris, flagel·lats i microalgues) i els nivells tròfics superiors, ja que són consumits pel zooplàncton (copèpodes) i aquest pels peixos. Myrionecta rubra Són ciliats més petits que els tintínids, mesuren entre 5 i 15 µm de llargària, i assoleixen abundàncies que poden arribar entre 500 i 5000 cèl·lules per litre. Aquests ciliats se’ls havia considerat només fotosintètics fins l’any 2000 però, tant Myrionecta com altres ciliats (p. ex. Laboea, Tontonia, Strombidium, Strobilidium), a la vegada que són capaços d’ingerir preses (i ser fagotròfics), poden incorporar en el seu citoplasma els cloroplasts de les preses fotosintètiques que han menjat i no digerir-los. Això els confereix la propietat de poder fer també la fotosíntesi i captar nutrients inorgànics. Als microorganismes capaços de realitzar els dos tipus de metabolisme se’ls anomena mixotròfs. Myrionecta podrà ser ingerit per ciliats més grans i per zooplàncton, essent, juntament amb els tintínids i altres ciliats, baules importants a les xarxes tròfiques alimentàries.
Mixòtrof
Simultàniament por actuar com a autòtrof o com a heteròtrof.
CILIATS
Myrionecta rubra
Cloroplasts
Realiza la fotosíntesis y también se nutre de otros organismos
Myrionecta rubra
Está compuesto por una sola célula
Cili
beina mucilaginosa ¿Cat?
Produeix el seu propi aliment (productor primari).
0,25 µm
Prochlorococcus marinus
Beina mucilaginosa
Les algues microscòpiques són les que fan la major part de la producció primària del nostre planeta. Amb l’ajuda de la llum del sol capturen diòxid de carboni (CO2) i alliberen oxigen (O2) tot creixent i formant biomassa (és el que s’anomena fotosíntesi). Fan com les fulles dels arbres, però cal observar-les amb un microscopi potent. Doncs bé, als oceans càlids, als tròpics i a l’equador, un sol tipus d’organisme fa la major part d’aquesta feina. I és un organisme molt petit. De fet és l’organisme fotosintètic més xic que existeix. No és gaire més que un cloroplast molt gran, fa menys d’una micra de diàmetre. Però n’hi ha molts, més de 100.000 en un sol mil·lilitre d’aigua (més o menys el que hi cap en una cullereta de cafè). Probablement és l’organisme fotosintètic més abundant de la Terra i un dels que acumula més massa… El que és curiós és que aquest organisme havia passat desapercebut a la ciència fins l’any 1980! Apart d’agradar-los l’aigua tèbia o calenta, aquests organismes poden viure en aigües on hi ha molt pocs nutrients; per entendre’ns, són els organismes que viuen als deserts oceànics, allà on l’aigua és més transparent. Com altres bacteris, es reprodueixen molt ràpidament (fins a un cop per dia) i ho fan tots a la mateixa hora del dia, tenen una gran capacitat d’adaptació al medi i poden créixer amb pocs nutrients i molta radiació solar.
CIANOBACTERIS
Prochlorococcus marinus
Format per una sola cèl·lula, que pot ser procariota (sense nucli diferenciat) o eucariota (amb nucli diferenciat). Sovint poden formar colònies de cèl.lules amb una certa divisió de les seves funcions.
Closca de carbonat
Coberta de
carbonat ¿Cat?
100 µm
Protozous
FORAMINÍFERS
Globigerinoides ruber
Els foraminífers (del llatí "portadors d'orificis") són éssers predominantment unicel·lulars, parents propers de les amebes, principalment marins i proveïts d'una coberta exterior formada, sobretot, per carbonat càlcic. S'han descrit unes 10.000 espècies de foraminífers, la majoria d'elles bentòniques, encara que n’hi ha moltes que habiten el plàncton. Els foraminífers són el grup més abundant de microfòssils marins en sediments, on presenten una gran diversitat d'espècies, degut a la resistència de la seva coberta de carbonat. Moltes espècies de foraminífers planctònics presenten algues simbionts de les quals obtenen diversos recursos. Posseir simbionts no els impedeix ser voraços caçadors, com l'espècie presentada aquí, Globigerinoides ruber, que s'alimenta de copèpodes adults i juvenils. Un cop la presa és atrapada G. ruber l'atreu amb els seus pseudòpodes i la digereix. El nom de l'espècie, ruber (del llatí, vermell), fa referència a la tonalitat rosada d'un dels seus dos morfotips; l'altre és blanc. La varietat rosada es troba a l'oceà Atlàntic, el Mediterrani i el Carib, mentre que la varietat blanca és de distribució global.
Globigerinoides ruber
Política de Cookies
El Institut de Ciències del Mar de la Agencia Estatal Consejo Superior de Investigaciones Científicas (ICM-CSIC) informa acerca del uso de las cookies en sus páginas web.
Las cookies son archivos que se pueden descargar en su equipo a través de las páginas web. Son herramientas que tienen un papel esencial para la prestación de numerosos servicios de la sociedad de la información. Entre otros, permiten a una página web almacenar y recuperar información sobre los hábitos de navegación de un usuario o de su equipo y, dependiendo de la información obtenida, se pueden utilizar para reconocer al usuario y mejorar el servicio ofrecido.
Tipos de cookies
Según quien sea la entidad que gestione el dominio desde donde se envían las cookies y trate los datos que se obtengan se pueden distinguir dos tipos: cookies propias y cookies de terceros.
Existe también una segunda clasificación según el plazo de tiempo que permanecen almacenadas en el navegador del cliente, pudiendo tratarse de cookies de sesión o cookies persistentes.
Por último, existe otra clasificación con cinco tipos de cookies según la finalidad para la que se traten los datos obtenidos: cookies técnicas, cookies de personalización, cookies de análisis, cookies publicitarias y cookies de publicidad comportamental.
Cookies utilizadas en la web
La página web del ICM-CSIC utiliza Google Analytics, es la herramienta de analítica que ayuda a los sitios web y a los propietarios de aplicaciones a entender el modo en que sus visitantes interactúan con sus propiedades. Se utilizan un conjunto de cookies para recopilar información e informar de las estadísticas de uso de los sitios web sin identificar personalmente a los visitantes de Google.
Para la promoción de redes sociales se están usando las cookies de Twiter, Facebook y Youtube, para que nuestros visitantes puedan seguirnos en dichas redes y en la página de inicio se incrustan los contenidos de Twiter y Youtube.
Por otro lado, se utilizan cookies para preservar el estado de sesión de un usuario. Este se encuentra establecido en 30 minutos contando desde que el usuario deja de interactuar con la aplicación. JSESSIONID, GUEST_LANGUAGE_ID y COOKIE_SUPPORT.
Por último, se descarga una cookie de tipo técnico denominada cookies_policy , propia, de tipo técnico y de sesión. Gestiona el consentimiento del usuario para el uso de las cookies en la página web, con el objeto de recordar aquellos usuarios que las han aceptado y aquellos que no, de modo que a los primeros no se les muestre información en la parte superior de la página al respecto.
Aceptación de la Política de cookies
El ICM-CSIC asume que usted acepta el uso de cookies. No obstante, en la parte superior de cualquier página del portal se mostrará información sobre su Política de cookies con el objeto de que usted sea consciente.
Ante esta información es posible llevar a cabo las siguientes acciones:
Revisar la política de cookies: El usuario podrá acceder a la presente página en la que se detalla el uso de cookies, así como enlaces para modificar la configuración del navegador.
Aceptar cookies: si el usuario pulsa el botón de aceptación, no se volverá a visualizar este aviso al acceder a cualquier página del portal.
Más información sobre las cookies de Google Analytics e información sobre la privacidad.
EMBOLICA LA TROCA AMB LA XARXA TRÒFICA MICROBIANA I LA BOMBA BIOLÒGICA DEL CARBONI
PRODUCTORS PRIMARIS:
Cist d’Alexandrium en el sediment
Germina quan les condicions li són adequades (ex.: nutrients, llum i temperatura).
5
1
Els principals productors primaris de l’oceà són les microalgues eucariòtiques i els bacteris fotoautotròfics (cianobacteris), que produeixen matèria orgànica mitjançant la fotosíntesi i són coneguts col·lectivament com a fitoplàncton. Una part de la matèria produïda és utilitzada pels mateixos productors primaris per construir la seva estructura cel·lular i créixer, mentre que una altra part és respirada o alliberada al medi en forma dissolta. Aquesta matèria orgànica dissolta (coneguda com MOD) serà part de l’aliment dels bacteris. S'estima que aquests són responsables d’una gran part de la respiració marina, procés pel qual consumeixen els substrats orgànics produïts pels productors primaris i, amb el consum d'O2, els metabolitzen alliberant aigua (H2O) i diòxid de carboni (CO2). En metabolitzar aquesta MOD s’alliberen (es remineralitzen) els nutrients inorgànics. Els petits flagel·lats heterotròfics que hi ha al mar s’alimenten dels bacteris; d’aquesta manera el carboni atrapat (fixat) pels cianobacteris o pels bacteris heterotròfics passarà cap als nivells superiors de la xarxa tròfica (o alimentària). El següent pas tròfic el composen protozoous més grans, com dinoflagel·lades i ciliats, que s’alimenten de flagel.lats heterotròfics i els productors primaris petits, i que fan d’enllaç tròfic amb els copèpodes, que també s'alimenten de productors primaris de mida gran com diatomees.
Sentit
de lectura
El diòxid de carboni (CO2) en el medi marí prové de la solubilització d’aquest gas procedent de l’atmosfera o bé com a producte de la respiració dels organismes que hi viuen. Una part del gas pot retornar a l’atmosfera, però una altra es dissol en l’aigua. Quan l’aigua de mar absorbeix el diòxid de carboni (CO2) es produeixen una sèrie de reaccions químiques conegudes de forma general com “el sistema dels carbonats” que mantenen el pH de l’aigua de mar en equilibri. Actualment, les concentracions atmosfèriques de CO2 han increment com a resultat de la crema desmesurada de combustibles fòssil. Això redueix el pH de l’aigua de mar, és el que coneixem com acidificació oceànica. Minerals com el carbonat de calci (CaCO3) són components bàsics dels esquelets i les closques dels organismes marins calcificadors (les ostres, les cloïsses, els eriçons de mar o els coralls). Determinats organismes del plàncton, el plàncton calcari (coccolitoforals, foraminífers i pteròpodes), també tenen estructures de CaCO3. L’acidificació dels oceans pot tenir un efecte negatiu sobre aquests organismes, bé dissolent les seves closques o esquelets o bé dificultant la seva formació.
L’acidificació dels oceans és una conseqüència del canvi climàtic com a efecte de l’increment de CO2 atmosfèric. Des del començament de
+ CO2 atmosfèric
tròfica marina. Tan és així que, a l’oceà, els principals caladors de pesca es troben en les zones d’aflorament d’aigües profundes, on arriben a la superfície aigües fredes i riques en nutrients que permeten el creixement de denses comunitats de fitoplàncton.
A més d’aquest paper com iniciadors de les xarxes tròfiques, hi ha ocasions on la comunitat fitoplanctònica està dominada per una o poques espècies molt abundants formant proliferacions (veure il·lustració), llavors l’aigua deixa de ser transparent, agafant coloracions, sobretot verdoses o marronoses, i menys freqüentment vermelloses, grogoses o lletoses… Algunes d’aquestes espècies produeixen compostos tòxics, que poden ocasionar danys als organismes marins que se n’alimenten i, fins i tot, afectar la salut de les persones; en aquests casos, parlem de proliferacions algals nocives (PAN). Les PAN de microalgues tòxiques poden produir intoxicacions alimentàries si s’han consumit mol·luscs bivalves (musclos, ostres, petxines, cloïsses, etc.) que s’han alimentat d’aquestes microalgues, i produeixen simptomatologies diarreiques, amnèsiques i fins i tot paralitzants a les persones que els consumeixen. En els darrers 25 anys s’ha detectat irritacions respiratòries lleus a persones que, prop de la platja, respiraven els aerosols marins en zones on proliferen determinades espècies tòxiques. Les xarxes de control i vigilància del medi marí eviten que els aliments contaminats arribin al consumidor i són una garantia per gestionar la seguretat ambiental de les platges.
la Revolució Industrial, el pH de les aigües oceàniques superficials ha disminuït en 0,1 unitats de pH. Atès que l’escala de pH, igual que l’escala de terratrèmols de Richter, és logarítmica, aquest canvi representa aproximadament un increment d’un 30% d’acidesa. Com que les emissions de CO2 segueixen creixent, s’espera que els oceans continuïn absorbint diòxid de carboni i augmentant encara més la seva acidesa. Els pronòstics més pessimistes apunten que a finals d’aquest segle les aigües superficials de l’oceà podrien tenir nivells d’acidesa gairebé un 150% superiors a l’actual, cosa que donaria lloc a un pH que els oceans no experimentaven des de fa més de 20 milions d’anys. Les conseqüències de la disminució del pH són imprevisibles, però el que és evident és que no només afectaran als organismes amb estructures de CaCO3, sinó que es produirà un efecte en cascada que pot impactar de manera global la xarxa tròfica marina i l’estructura dels ecosistemes marins.
L’INCREMENT DE CO2 i L’ACIDIFICACIÓ DELS OCEANS
+ CO2 dissolt
6
La MOD és remineralitzada pels bacteris. Els nutrients inorgànics son utilitzats pel fitoplàncton, i aquests consumits pels consumidors primaris.
Moltes de les espècies planctòniques realitzen diàriament un desplaçament amunt i avall de la columna d’aigua, és el que coneixem com a migració vertical del plàncton. Els organismes del plàncton migren, sobretot, en busca d’aliment i per fugir dels seus depredadors. Tanmateix, no tots els organismes es mouen en el mateix sentit, a la mateixa velocitat, ni recorren la mateixa distància.
Dins del fitoplàncton trobem organismes que es mouen i d’altres que no. Durant el dia, el fitoplàncton realitza la fotosíntesi; utilitza l’energia de la llum solar que arriba a les capes superficials ben il·luminades per fabricar-se la seva pròpia matèria orgànica. Com que necessiten la llum per viure, moltes espècies sense motilitat, com per exemple les diatomees, han desenvolupat estratègies per mantenir-se prop de la superfície, des de tenir expansions (com el gènere Chaetoceros) o vesícules de greixos que els permeten flotar, fins a unir-se per formar cadenes, de manera que així posen més resistència a l’aigua i retarden la sedimentació; altres organismes, com les dinoflagel·lades, tenen mobilitat, així que regulen la seva posició a la columna d’aigua, pujant durant les hores del dia i nedant o deixant-se caure cap al fons durant el capvespre. A més, com que normalment les aigües superficials són més pobres en nutrients que les profundes, i la llum ultraviolada de la superfície tampoc els entusiasma massa, les microalgues poden
pH + àcid
Els organismes planctònics produeixen MOD.
El fitoplàncton prolifera a l’incrementar la llum i la temperatura.
Els bacteris són responsables de gran part de la respiració marina, que retorna carboni en forma de CO2, una part del qual queda dissolt en el medi aquós i l'altra part s'exhala cap a l'atmosfera.
Una part del carboni particulat s’escapa de la xarxa tròfica microbiana i s'acumula al fons de l'oceà. Aquest carboni no contribueix a l’acidificació de l’aigua (vegeu “Acidificació dels oceans”), ni retorna a l'atmosfera en forma de CO2 immediatament (triga molt a fer-ho). No augmenta la concentració de CO2 a l’atmosfera i ajuda a reduir l’escalfament global del planeta.
2
Una part de la MOP s'escapa del consum dels organismes i sedimenta cap al fons dels oceans on pot quedar segrestat anys.
migrar cap a capes més fondes per aprofitar els nutrients que hi ha.
Dins del zooplàncton, els copèpodes tenen un patró de migració invers al del fitoplàncton. Durant el dia s’amaguen en la foscor de les capes més profundes dels seus possibles depredadors, els peixos, que utilitzen la visió per caçar, i a la nit, pugen a capes més superficials per alimentar-se del fitoplàncton. En canvi, les larves de peixos solen fer escassos moviments migratoris, es troben a la capa fòtica (entre 0 - 80 m) on s’alimenten durant el dia. És el cas de les larves de sardina, que a l’hivern es troben en fase planctònica i durant el dia pugen a nivells superficials i ben il·luminats per alimentar-se. Les larves d’anxova, en canvi, es troben en fase planctònica durant els mesos d’estiu, quan les aigües superficials són molt pobres. Per això, durant el dia migren cap als 50 - 80 m de fondària, on sol haver-hi una elevada concentració d’organismes fotosintètics coneguda com a “màxim profund de clorofil·la” i on troben l’aliment necessari per créixer. Anàleg al moviment de cotxes que veiem cada dia en horitzontal a les entrades i sortides de les grans ciutats, en certa manera el plàncton marí reprodueix un fenomen similar però en vertical. Els organismes que realitzen la migració vertical responen a diferents gradients verticals: físics (llum i temperatura), químics (abundància de nutrients) i biològics (preses i depredadors).
Els organismes fotosintètics utilitzen el CO2 per realitzar la fotosíntesis.
Els bacteris són menjats per flagel·lats o infectats per virus, generant nova MOD.
Al morir alliberen dimetilsulfonipropionat (DMSP).
El 50% de la producció primària a la Terra és deguda als microorganismes invisibles al medi marí, el fitoplàncton.
Les microalgues i els cianobacteris del plàncton són la base de la xarxa tròfica al mar i produeixen l’aliment que consumeixen la resta d’organismes marins (herbívors i carnívors).
Els bacteris transformen el DMSP en dimetilsulfur (DMS) que és volàtil i passa a l’atmosfera.
Algunes espècies l’utilitzen per formar estructures calcificades (CaCO3).
Les altes concentracions de CO2 atmosfèric són les responsables de l’acidificació dels mars i oceans.
Els primers organismes en veure’s negativament afectats seran el plàncton calcari i els organismes calcificants.
NEDANT AMUNT I AVALL: LA MIGRACIÓ VERTICAL DEL PLÀNCTON
Moltes de les espècies planctòniques realitzen diàriament un desplaçament amunt i avall de la columna d’aigua, és el que coneixem com a migració vertical del plàncton.
Els organismes del plàncton migren, sobretot, en busca d’aliment i per fugir dels seus depredadors.
Al morir, els esquelets passen a formar part del sediment.
El CO2 ha quedat segrestat.
Els compostos del sofre actuen com a nuclis de condensació.
Es formen els núvols
Sentit de lectura
Meroplancton
Alguns ciliats, com
Myrionecta rubra, s’alimenten de petits flagel·lats fotosintètics.
En lloc de digerir els cloroplasts de les preses que han ingerit, els utilitzen per fer la fotosíntesi. Actuen com a mixotròfics, ingereixen preses o fan la fotosíntesis, segons les circumstàncies.
La combustió genera CO2 que difon a l’oceà i l’acidifica.
EL PLÀNCTON I EL CONTROL DEL CLIMA
En reflectir-se la llum solar disminueix la temperatura, provocant que arribi a l'oceà una menor quantitat de radiació solar, que comporta alhora una disminució de la producció de fitoplàncton i, per tant, una disminució dels compostos de sofre.
Es tracta d’una retroalimentació negativa, un cicle que s’autoregula; per això diem que
el plàncton actua com un regulador del clima del planeta.
3
=
Alguns grups de fitoplàncton marí sintetitzen compostos de sofre que els permeten adaptar-se per viure en un medi salí, evitant que les cèl·lules explotin o es deshidratin. Quan el fitoplàncton és depredat per altres organismes transfereix aquests compostos de sofre al llarg de la xarxa tròfica. No obstant això, part dels compostos són excretats per les cèl·lules o alliberats al medi quan aquestes es moren o són lisades per virus. En el medi marí, aquests petits compostos són degradats per bacteris marins formant-se nous compostos volàtils, responsables de l'olor de sofre característic del mar. S’ha observat que davant d'un increment de la temperatura superficial de les aigües, el fitoplàncton produeix una major concentració de compostos de sofre.
La particularitat d'aquests compostos volàtils és que quan arriben a l'atmosfera, actuen com a nuclis de condensació de vapor d’aigua donant lloc a la formació de núvols. En augmentar la nuvolositat augmenta l'albedo perquè el color blanc reflecteix la llum solar (a diferència del color blau marí que l'absorbeix).
Tots els éssers vius tenim el nostre origen en un ancestre comú, probablement un organisme de tipus procariota que va anar evolucionant i donant lloc a tota la biodiversitat del planeta, la passada i l’actual.
"La vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s’associen". Lynn Margulis
En una oceà més àcid les estructures de CaCO3 són menys robustes.
Els organismes es veuen afectats i també es redueix l’eficiència de la bomba del carboni.
Heterótrofo
El fitoplàncton es troba en les capes superficials on hi ha la llum suficient per poder realitzar la fotosíntesis.
Els productors primaris són, principalment, organismes que contenen clorofil·la i altres pigments. La clorofil·la captura la radiació solar que dóna a l’organisme l’energia necessària per dur a terme la fotosíntesi. En aquest procés, els organismes agafen el diòxid de carboni (CO2) atmosfèric o dissolt a l’aigua i utilitzen els nutrients inorgànics del medi per produir matèria orgànica alhora que alliberen oxigen (O2) al medi marí. Mentre que les plantes són els principals productors primaris dels ecosistemes terrestres, al mar aquest paper el fan sobretot les microalgues (fitoplàncton) i els bacteris fotoautotròfics (cianobacteris).
Sense aquests organismes productors de matèria orgànica no hi hauria l’aliment necessari per a la vida de la resta d’organismes marins: els herbívors, els carnívors i els remineralitzadors, com ara bacteris i fongs.
Sense l’existència d’aquests organismes productors d’oxigen des de fa milions d’anys, ara no tindríem una atmosfera amb un 21% d’O2, que ens permet respirar.
A les capes del mar on hi arriba la llum hi creix el fitoplàncton. En zones amb grans concentracions de nutrients, la densitat de fitoplàncton pot ser molt elevada. Les comunitats de fitoplàncton estan formades per una barreja de moltíssimes espècies diverses que són la font d’aliment del zooplàncton. Són la primera baula d’una veritable xarxa d’organismes que s’alimenten els uns dels altres, el que anomenem la xarxa
LA PRIMERA BAULA DEL MOTOR DE LA VIDA A L’OCEÀ
La teoria més acceptada per explicar l’origen de la Terra, fa uns 4600 milions d’anys (Ma), és la que proposa un Univers concentrat que s’expandeix a causa d’una gran explosió, el big-bang. Un dels fets més significatius d’aquesta època va ser l’aparició de la vida als oceans, fa 3800 Ma aproximadament, es creu que a partir de compostos químics volàtils que, activats per la llum ultraviolada i les descàrregues elèctriques, van tornar a l’oceà per continuar reaccionant fins a l’aparició de compostos orgànics complexos i finalment les primeres formes de vida microbiana procariota. Tots els éssers vius tenim el nostre origen en un ancestre comú, diversos organismes procariotes que han anat evolucionant i donant lloc a tota la biodiversitat del planeta, la passada i l’actual. Un altre fet molt significatiu el van protagonitzar fa uns 2700 Ma els cianobacteris, bacteris capaços de realitzar la fotosíntesi, que van segrestar pràcticament tot el CO2 de l’atmosfera primitiva produint la nostra atmosfera actual, on predominen el nitrogen (78%) i l’oxigen (21%). I un darrer moment clau de l’evolució de la vida va venir amb l’aparició dels organismes eucariotes, fa uns 1800 Ma.
Està clar doncs, que la vida actual és producte de milions d’anys d’evolució, però com ha succeït aquesta evolució ha estat, i encara és, objecte de debat. Quan sentim la paraula evolució pensem en Charles Darwin i en la seva teoria sobre l’origen de les espècies. Els neodarwinistes, basant-se en les idees de Darwin, van proposar que el motor d’aquesta evolució eren els canvis genètics (mutacions) i que la selecció natural afavoria els éssers que incorporaven aquelles mutacions que aportaven un avantatge competitiu.
El zooplàncton ascendeix a les capes superficials per alimentar-se durant la nit, quan no pot ser vist pels seus depredadors.
ENDOSIMBIOSI: L’ EVOLUCIÓ DE LA VIDA
4
L’any 1967, Lynn Margulis, una científica revolucionària, va proposar la teoria simbiòtica per l’origen de la cèl·lula eucariota, coneguda com simbiogènesi (associació de dos organismes d’espècies diferents que evolucionen juntes i comporta l’aparició d’un nou organisme). Tots els organismes vius són cèl·lules o estan fets de cèl·lules. Hi ha dos tipus de cèl·lules, les procariotes (sense nucli diferenciat) i les eucariotes (amb nucli diferenciat). Les plantes i animals estan fets de cèl·lules eucariotes. La Lynn va proposar que la cèl·lula eucariota va aparèixer degut a un procés de simbiosi com a mecanisme evolutiu. Aquesta teoria postulava que els mitocondris (les fàbriques d’energia de les cèl·lules amb nucli) i els cloroplasts (els orgànuls de les plantes que permeten fer la fotosíntesi) són el resultat de successives simbiosis entre procariotes que van donar lloc a la cèl·lula eucariota. Encara no sabem del cert quan, on i com les cèl·lules eucariotes van evolucionar, però avui en dia no hi ha dubte que la simbiogènesi ha tingut un paper clau en l’evolució de la vida cap a formes més complexes.
A banda de la teoria de la simbiogènesi, cal destacar la contribució de Lynn Margulis a reformular la Hipòtesi Gaia de James Lovelock, que proposa que no som realment individus sinó que som individus-ecosistemes, i que per entendre la complexitat de la vida l’hem de mirar des d’una dimensió planetària. Nosaltres evolucionem amb el planeta i el planeta evoluciona amb nosaltres. De tot això, però, volem destacar una cosa de la qual la Lynn estava convençuda: a la vida, la cooperació és més important que la competència, tant en l’evolució com en la societat.
Es reprodueixen exponencialment i donen lloc a individus haploides.
Els núvols reflecteixen part de l’energia del sol (albedo) i impedeixen que la temperatura del planeta incrementi més.
Procesos
Els virus, els més petits i més abundants de tots, actuen infectant tota mena de microorganismes, equilibrant-ne les seves poblacions (en termes d’abundància i diversitat) i generant matèria orgànica, que serà remineralitzada per bacteris i fongs a nutrients inorgànics, que utilitzen les microalgues per créixer.
Així doncs, podem considerar que la base de la xarxa tròfica al mar és microbiana en el seu conjunt; aquesta serà la que alimentarà al zooplàncton i finalment als peixos i la resta de fauna marina.
Però encara no hem acabat… A part de la matèria orgànica que s’acumula en forma dissolta, una petita part del carboni orgànic particulat es resisteix a ser degradat i sedimenta al fons dels oceans, on pot quedar segrestat durant milers d’anys. El CO2 és un gas d’efecte hivernacle. Per tant, aquest carboni, atrapat per l’ecosistema planctònic mitjançant el que anomenem bomba biològica del carboni no retorna a l’atmosfera en forma de CO2 immediatament (triga centenars o milers d’anys a fer-ho) i no contribueix a l’escalfament global actual. Estudiar aquest fenomen és molt important per entendre el context de canvi actual i futur del planeta.
Quan les condicions ambientals els són adverses, dos organismes s’uneixen per formar un zigot diploide.
Els raigs del sol escalfen l’oceà
Hi ha relació entre l’abundància d’alguns grups de fitoplàncton i la producció de núvols a l'atmosfera.
Els núvols incrementen l'albedo i refreden el planeta.
En augmentar la temperatura, augmenta la producció de compostos de sofre, augmenta la nuvolositat i baixa la temperatura. En disminuir la temperatura es produeixen menys compostos de sofre i hi ha menys nuvolositat, amb la qual cosa augmenta la temperatura.
Sentit
de lectura
Pluricelular
Es transforma en un cist de resistència
Llum
CO2
Diatomees
Algunes espècies són mixotròfiques, poden produir el seu propi aliment a través de la fotosíntesi i també alimentar-se d’altres microorganismes.
Durant la fotosíntesi s’allibera oxigen al medi.
Amb l’activitat metabòlica del fitoplàncton s’excreten productes com són la matèria orgànica dissolta, font d’aliment de bacteris, i les cèl·lules, un cop mortes, generen matèria orgànica particulada. Una part de les cèl·lules i els detritus pot ser utilitzada per altres organismes, mentre que una altra, més petita, sedimenta i queda immobilitzada al fons marí. El zooplàncton i els protozous són els seus principals depredadors. Els virus els poden produir infeccions.
El grup reuneix els organismes del plàncton que fan la fotosíntesi (són autotròfics), i està format per microalgues (eucariotes), flagel·lades o no, i cianobacteris (procariotes). En general, són unicel·lulars, però alguns poden formar colònies (agrupacions de cèl·lules, algunes de les quals poden presentar una certa especialització). Són els principals productors primaris de l’oceà, capten energia de la llum i utilitzen aigua, diòxid de carboni (CO2) i els nutrients inorgànics dissolts a l’aigua per produir matèria orgànica i alliberar oxigen (O2).
Per fer la fotosíntesi i produir matèria orgànica utilitzen l’energia de la llum, aigua, CO2, i els nutrients del medi.
Fons marí
Flagel·lats
fototròfics
Font d'energia i nutrients
Dinoflagel·lades
Coccolitoforals
Nitrogen
Fòsfor
Cianobacteris
Bacteris
heterotròfics
S’alimenten de Matèria Orgànica Dissolta i Particulada produïda per altres organismes i reciclen els nutrients que seran utilitzats per altres components de la xarxa tròfica
Nutrients
Nitrogen Fòsfor
Llum CO2
Fons
marí
Amb la seva activitat metabòlica excreten matèria orgànica dissolta, font d’aliment d’altres bacteris, i detritus particulats. Una part del detritus pot ser utilitzada per altres organismes, mentre que una altra, més petita, sedimenta i queda immobilitzada al fons marí. Els seus principals depredadors són els protozous. Són infectats per virus bacteriòfags.
Són organismes formats per una única cèl·lula (unicel·lulars) que no presenta un nucli diferenciat (procariotes) i que majoritàriament s’alimenten absorbint substàncies (matèria orgànica dissolta i particulada) produïdes per altres éssers vius (la majoria són heterotròfics). Alguns bacteris, els cianobacteris, fan la fotosíntesi, atrapen el diòxid de carboni (CO2) atmosfèric o dissolt a l’aigua, i els nutrients inorgànics del medi per produir matèria orgànica i alliberar oxigen (O2) a l'atmosfera.
MOD MOP
(Mikel Graphic science)
Projecte:
PlànctON: motor de la vida en el planeta oceà. Projecte FECYT
Coordinació científica:
Magda Vila i Vanessa Balagué
Coordinació tècnica:
María Vicioso
Il·lustració, interactivitat i disseny web:
Mikel Rodríguez
Textos:
Magda Vila, Vanessa Balagué, Laura Arin, Albert Calbet, Lluïsa Cros,
Isabel Ferrera, Pep Gasol, Kaiene Grifell, Macarena Marambio, Ramon Massana,
Mª Pilar Olivar, Vanesa Raya, Ana Sabatés, Dolors Vaqué
Revisió de textos:
Magda Vila, Vanessa Balagué, Muntsa Bigas, Clara Cardelús, Marta Estrada,
Irene Forn, Pep Gasol, Ramon Massana, Ana Sabatés, Dolors Vaqué
With funding from the Spanish government (AEI) through the ‘Severo Ochoa Centre of Excellence’ accreditation (CEX2019-000928-S).
Té un sol ull ¿Cat?
COPÈPODES
Centropages typicus
Els copèpodes són crustacis de no més d’un mil·límetre de mida que habiten pràcticament tots els mars i oceans i són, probablement, els animals pluricel·lulars més abundants del planeta. Predominen les espècies de vida lliure que s’alimenten d’organismes unicel·lulars (p. ex. d’algues i ciliats), però també abunden les espècies depredadores d’altres copèpodes, o les paràsites de peixos, equinoderms, mol·luscs, anèl·lids, etc. Tenen un paper decisiu a les xarxes tròfiques planctòniques marines com a principal nexe d’unió entre els productors primaris (fitoplàncton) i els consumidors secundaris (larves de peixos i peixos pelàgics). La seva reproducció és mitjançant ous. Algunes espècies alliberen els seus ous al mar, mentre que d’altres els transporten fins que neixen els juvenils. Quan els nounats surten dels ous fan un desenvolupament larvari que passa per 12 fases abans no arriben a adults, sempre que aconsegueixin suficient aliment i evitin la depredació. El desenvolupament larvari dura entre pocs dies fins a mesos, segons l’espècie i la temperatura de l’aigua. Depenent de l’espècie i les condicions de vida, un copèpode adult pot viure des de poques setmanes fins a diversos anys. La il·lustració correspon a Centropages typicus, una espècie cosmopolita i molt abundant durant la primavera a la Mediterrània.
300 µm
Només té un ull
Centropages typicus
Meduses
Format per organismes eucariotes pluricel·lulars que s’alimenten d’altres éssers vius (són heterotròfics). De totes maneres, el microzooplàncton, format per protozous (organismes unicel·lulars heteròtrofs) pot ser considerat també part del zooplàncton. Podem diferenciar els organismes de zooplàncton que passen tot el seu cicle vital formant part del plàncton (holoplàncton) dels que només hi passen una part del seu cicle vital (meroplàncton). Els copèpodes (crustacis microscòpics) són un exemple d’holoplàncton, mentre que els ous i larves de peixos (ictioplàncton), les larves
de crustacis decàpodes i algunes espècies de meduses són exemples de meroplàncton. Les larves de peixos formen part del plàncton fins que arriben a una mida suficient que els permet desplaçar-se activament i independentment dels corrents oceànics, a partir d’aquest moment formen part del nècton. Algunes meduses tenen una fase pòlip que es troba unida al substrat (bentos), del qual es desprenen les èfires (larves lliures), que donaran lloc a les meduses adultes, ambdues planctòniques. El pòlip, l’èfira i la medusa són fases diferents del cicle de vida dels individus d’una mateixa espècie.
Ictioplàncton
Copèpodes
Depredadors
no planctònics
Els organismes del zooplàncton s’alimenten de fitoplàncton i protozous. Amb l’activitat metabòlica del zooplàncton s’excreten productes com són la matèria orgànica dissolta, font d’aliment de bacteris, i la matèria orgànica particulada. Una part del detritus pot ser utilitzada per altres organismes, mentre que una altra, més petita, sedimenta i queda immobilitzada al fons marí. Els principals depredadors del zooplàncton són peixos i tortugues marines, que són organismes del nècton (no planctònics). Els virus els poden produir infeccions.
Copyright 2022 | Tots Els Drets Reservats | Desenvolupat Per
PlànctON
Projecte desenvolupat per:
Crèdits
Amb la col·laboració de:
Mikel Graphic Science
Política de cookies
Començar
les onades de l’oceà es belluguen una immensitat d’organismes. Molts els coneixem però, t’has imaginat mai que alguns arribin a ser tan petits que no poden ser vistos a ull nu? Submergeix-te en el mar d’espècies que es deixen portar pel vaivé de les onades. Descobriràs el plàncton, un món fascinant!
PlanctON
Valoració
|
Descarrega el document
Recursos:
Guies
Guia d’identificació del plàncton
Petita guia d’identificació del plàncton (versió reduïda)
Contes de mar
"El peix lluna i el raig de sol"
"Em dic Marina"
"Sr. Flamingo estàs fet un nyap!"
"La balena Lena"
Maquetes 3D d’organismes del plàncton
Video "Les quatre estacions del plàncton"
Exposició "dONes: motor de la recrea marina i ambiental" Disponible en préstec
Ens agradaria saber la teva opinió sobre els recursos que hem generats. Aquí pots fer la teva valoració.
Descarrega el text
visita'ns regularment per descobrir nous recursos de divulgació:
Moltes gràcies! Equip PlànctON
Escolta l'audioconte
Veure vídeo
Mes información
5µm
Haptonema
La producció primària al mar és un procés clau a escala global i alguns dels grups que en són responsables, com les diatomees, les dinoflagel·lades o les coccolitoforals, són ben coneguts. El que potser és menys conegut és que en molts sistemes, i especialment en les immenses àrees oligotròfiques oceàniques, els principals productors primaris no són aquestes algues tan conspícues, sinó un conjunt de petits protists pigmentats que sovint tenen flagels que els confereixen motilitat. Aquests organismes, anomenats col·lectivament flagel·lats fototròfics, inclouen espècies molt diverses, principalment dins dels grups haptofícies, pelagofícies, mamiellofícies, cloropicofícies i criptofícies. El fet que els productors primaris siguin de mida tan petita té clares implicacions ecosistèmiques, com una menor eficiència en la transferència tròfica i en la bomba biològica.
Els prymnesiums son algues unicel·lulars dins del grup de les haptofícies que a part de flagells tenen un haptonema. Aquesta estructura els permet adherir-se a diversos objectes com, per exemple, a les macroalgues, als grans de sorra, a les brànquies dels peixos o a les xarxes de pesca. Les proliferacions del gènere Prymnesium són tòxiques i estan relacionades amb la mortalitat estacional de peixos.
Prymnesium parvum
FLAGEL·LATS FOTOTRÒFICS
Pymnesium parvum